dilluns, 23 de febrer del 2009

el semestre d'estiu


Des de fa un parell de setmanes ha començat el nou semestre, el semestre d'estiu. Enrere queden les reunions maratonianes de les juntes d'avaluació i l'entrega personal de les notes als pares amb presència del seu fill o de la seva filla.

El segon semestre es caracteritza per una lluita constant amb el temps: Festes de Carnestoltes -més sagrades que el dijous sant-, vacances de setmana santa -dues setmanes d'escapada escolar-, gloriosos dijous amb divendres de pont -es nota constantment que aquí hi va haver Contrareforma- i Pentecosta o Pasqua Granada com diuen a la meva terra o Segona Pasqua com diuen en altres terres.


Entre aquests dies ludico-festius s'han de considerar tres revàlides: 8è -les dues primeres setmanes de març, 10è –les dues primeres setmanes de maig- i batxillerat -finals de març i principis d'abril-, a més de les activitats amb l'estranger -intercanvis escolars, tallers pedagògics- i tot això paral·lelament al ritme normal escolar de fer classes, juntes trimestrals de notes provisionals i potser altres situacions imprevistes que tenen la funció d'emocionar-nos encara més amb l'única intenció potser de trencar la rutina tediosa.


Amb tot això, la vostra dona treballadora no vol que penseu que es dedica a les lamentacions, en absolut. Per una banda perquè ella ja fa temps que tota aquesta segregació d'adrenalina planificada ho veu com a pur risc laboral i per l'altra perquè no té el temps ni les ganes de fer-ho, però sí que és veritat que en moments de debilitat vocacional li agradaria poder gaudir d'aquell ritme lent i pausat, imprescindible per poder assaborir el sentit de la seva feina si més no, en una major amplitud.


6 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

Deu n'hi do, el panorama que teniu pel davant, els mestres; deu n'hi do. De totes formes i mirant-s'ho des d'una perspectiva un pèl "romàntica", la vostra tasca és tan important, tan absolutament decisiva, que si t'agafa un moment de "debilitat vocacional", com li dius, només cal que pensis com d'agraïts us estem, als mestres, els qui feu la vostra feina.

T'he convençut? :) Espero que sí... perquè ho dic de debò!

arsvirtualis ha dit...

De fet el que més enyoro és aquella sensació que et feia sentir que hi havia temps, per a pensar, per a reflexionar, per treballar i assimilar tranquil·lament. Darrerament si miro de manera real la meva feina veig que la burocràcia i altres formalitats ocupen un volum important del temps que li hauria de dedicar al que realment m'agrada, l'ensenyament. M´he atrapat a mi mateixa veient que em regeixo pels terminis i francament em sento molt incòmoda. Per una altra banda sóc el suficientment realista com per a veure i saber que no es pot desfer el camí ja començat i que com a part d'aquest grup de caminants he de mirar -dins dels mals menors- quins poden ser els avantatges aprofitables, per a mi i pels meus alumnes. Tanmateix deixa un regust d'insatisfacció...

Jesús M. Tibau ha dit...

massa interrupcions i interferències a la tasca principal que hauria d'ocupar als docents

arsvirtualis ha dit...

hola Jesus,

Cert, aquesta és la situació que vivim actualment i no crec -de fet ni m'ho platejo- que hi hagi un canvi. Hi ha un altre punt que no he esmentat i és "la rapidesa" amb la qual s'ha de fer la feina. Els alumnes han de ser sociables, intel·ligents, flexibles i amb alta capacitat de reacció. Han de funcionar, i nosaltres igual. Agun dia petarà, n'estic segura...

Albert ha dit...

Com el meu pare no era espanyol el meu català és matern en sentit literal. La meva mare era de Tarragona ciutat i també deia Pasqua granada perquè segons m'havia explicat és quan la fruita grana, surt; mentre la que alguns en diuen primera pasqua ma mare en deia Pasqua florida i m'havia explicat que és quan surt la flor. Obvi oi?

arsvirtualis ha dit...

Exactament Albert, així ho vaig aprendre jo també i ho mantindré. Penso que és més poètic i gràfic que dir "primera/segona Pasqua". Va més en acord amb el ritme de la natura i ja faríem bé de seguir-lo, de tant en tant.